Josep Calpe de Sabino

Juan Iranzo Calpe

És per als experts en literatura valenciana, i no diguem per al gran públic, un autor pràcticament desconegut. En canvi, diversos professors universitaris el citen en algun del seus llibres, com ara Vicent Simbor i Joaquim Martí i Mestre, entre d’altres. [1] Només per aquest fet, Josep Calpe mereix una atenció.

Però, a més, ens trobem davant un autor que té una producció considerable que abraça diversos gèneres literaris: huit obres de teatre, dos novel·les i tres poemaris. A banda, sabem que el autor tenia en preparació altres quatre novel·les i un llibre de poesia didàctica.

Per si tot això no fóra suficient, el nostre autor va dirigir quatre revistes humorístiques en la primera meitat del segle XX: La Trona, El Cuento, La Traca i La Matraca.

A banda, sabem (per textos del mateix autor) que Josep Calpe va tenir relació íntima amb tres personatges importants dins de les lletres valencianes de la primera meitat del segle XX: el periodista Vicent Miguel Carceller, el comediògraf Vicent Pitarch i el poeta Carles Salvador.

Correspondrà als especialistes valorar la vertadera importància literària de Josep Calpe dins de les lletres valencianes. Aquest treball només té el modest objectiu de donar a conéixer la seua obra literària que, en paraules de Carles Salvador, entronca amb l’obra de Bernat i Baldoví.

Josep Calpe va nàixer el 1886 al poble castellonenc deCampos de Arenoso[2]. Josep era el major de tres germans d’una família humil: el pare treballava al camp i la mare en l’artesania tèxtil. De la seua infantesa sabem que des de ben xicotet ajudava el pare en les feines del camp i que va ser nomenat escolanet pel rector del poble gràcies a la seua prodigiosa memòria. Als tretze anys ocorregué un fet que condicionà la seua vida i la de la família: la mort del seu pare Joaquín. A partir d'aquest moment començà a guanyar-se la vida dedicant-se a oficis diversos: ajudant del farmacèutic a Albaida; practicant a Xest; reparador d’encenedors a València.

També va treballar de cambrer en Casa Barrachina, on va conéixer el Barri de Pescadors, fins que es traslladà a Barcelona per a treballar en la indústria tèxtil[3]. Però al poc de temps tornà a València i continuà treballant de cambrer.

Va conéixer Carceller amb el qual va fundar La Traca, que va tenir un gran èxit comercial. Però aquest projecte va acabar malament per a Calpe de Sabino per desavinences amb aquell[4].

Posteriorment anà a França durant la Primera Guerra Mundial i va treballar en la indústria armamentística. Però poc després salpà cap a Cuba (Santa Clara) i va exercir durant dos anys com a majordom en una finca.

Ja en la dècada dels 30 tornà a València, on va establir una casa de menjars i posteriorment una posada. A la branca hostalera es va dedicar fins al final de la seua vida.

La repressió franquista

Acabada la guerra fou empresonat per la seua adscripció al partit socialista. En la presó Modelo va estar únicament tres mesos perquè el pare d’una antiga nóvia del seu fill tenia influències en la presó i amb la seua ajuda pogué eixir.

A l’eixida de la presó ja no era la mateixa persona: les brutals pallisses de què fou objecte el deixaren la resta de la seua vida pràcticament com un vegetal. Morí el 1950.

Josep Calpe va nàixer en un poble de parla castellana, Campos de Arenoso, però des que va entrar en contacte amb personalitats literàries valencianes va desenvolupar la seua obra en valencià. Per tant, i encara que Calpe no renuncia als seus orígens, es declara literàriament patriota valencià.

Fixem-nos en aquesta poesia de gran sentit patriòtic sobre l’ús de la nostra llengua titulada “Xe!”:

Xe!

En lectures valencianes

note estranyat, fa algun temps,

que no usen els escriptors

com cal, la interjección xe,

tan bé que sona a l’oït

del valencià parlament

i, a banda, ens caracteritza

quan fora el país estem,

coneixent-nos, distingint-nos

pels de la terra del Xe.

No perquè escriguem amb lèxic

distanciat del que parlem

usant frases literàries

que el vulgar lector no entén,

hem de soterrar les típiques

del valencià clar i net

perquè és menysprear el nostre

i lloar lo dels demés.

Era Josep Calpe un home que es caracteritzava pel bon sentit de l’humor ja que sempre estava fent bromes i contant acudits. Dins d’aquest humor, destacava la seua habilitat per a compondre poesies amb un caràcter picant. Fixem-nos en aquest poema titulat “Les campanes” (dins La joia del vers festiu) on un xicot s’obsessiona per la sina d’una xica:

Anava cert llaurador

pel carrer de Pi i Margall

de lo més embadalit

quan, de sobte, entropessà

amb una xica tan guapa

que, segons frase vulgar,

era capaç en una hora

de llevar un constipat.

S’adintrà a un establiment

i des de fora el parrac

va adonar-se que comprava

uns articles de cristall.

Posà l’esment al pit d’ella

perquè restava adornat

amb dos boles de formatge

que incitaven a menjar.

al seu poble estos adornos,

per un costum especial,

els anomenen campanes;

campanes sense batall,

afegia el nostre llauro,

al que li agradaven tant.

després, en vore-la ixir,

carregada amb paquets grans,

tot seguit pegà darrere

en les campanes pensant;

i així marxant arribaren

A la plaça dels Serrans.

Enfront l’escala del sis

la xicota s’aturà

trobant tancada la porta

i sense poder tocar

l’aldabó, perquè portava

ocupades les dos mans.

Només en vore el fadrí

que la seguia, exclamà:

- Vinga, jove, toque’m una!

Però ell, que anava pensant

en les campanes encara,

una d’elles li tocà

creent que això demanava

i no cridar als de dalt.

Malgrat que la gran part de la poesia de Calpe de Sabino té un caràcter festiu, els esdeveniments polítics que ocorregueren al final de la dècada dels 30 condicionaren el seu estat d’ànim. La guerra no pot estar aliena en la seua poesia i al final de 1938 va compondre aquest emotiu poema, quan les forces del general Franco, ajudades per tropes italianes i alemanyes, comencen a decantar la guerra a favor seu gràcies als cruents bombardeigs.

S’ou la sirena

com bram de llop...

!Alarma, alarma,

ve l’aviació!

la que ametralla

per on se vol

ciutats i pobles

llunyats del fronts.

S’ou la sirena

com bram de llop

i ens ix als llavis

la indignació:

!Vils, criminals,

de hiena el cor;

covardament

sembreu la mort!

S’ou la sirena

com bram de llop

i és que per l’aire

ve la feroç

bèstia feixista

de la invasió,

conglomerat

de tres nacions

en contra el poble

patri espanyol.

S’ou la sirena

com bram de llop

i moltes mares

en avatoll

llurs fills agafen

plenes de por.

Van al refugi

que hi ha més prop

i ans d’arribar-hi

ve l’explosió.

Alhora, sers

ferits o morts

cauen a terra

nimbats de pols;

pols d’edificis

caiguts a plom

i tant – i – mentres

en l’horisó

s’ou la sirena

com bram de llop.


[1]Obres en què apareix citada alguna obra de Josep Calpe de Sabino en la bibliografia:

  • SIMBOR, Vicent: Vida i obra de Carles Salvador i Gimeno
  • MARTÍ I MESTRE, Joaquim : Diccionari Col·loquial del valencià (segles xvii,xviii i xix)
  • IBORRA, Josep: La trinxera literària

[2]Campos de Arenoso era un poble de la província de Castelló que va desaparéixer en la dècada dels 50.

[3]Sobre les seues experiències a Barcelona podeu consultar la narració “El meu passat”, dins l’obra Dins i fóra de València.

[4]En el poema “Jo sóc…, dins La joia del vers festiu Calpe de Sabino cita “el traïdor afer” que li va jugar Vicent Miguel Carceller (amb qui va co-dirigir la revista La Traca durant quatre anys). En el pròleg de l’obra teatral Amor de sang i llop, Josep li dedica a Carceller unes paraules molt dures.