Premsa satírica i cultura popular valenciana. El valor de la comunicació popular en clau satírica en la cultura valenciana

Mirar-nos en el passat per imaginar-nos en el futur

Si bé es pot afirmar que des del començament de l’edat moderna (Wallerstein, 2010) la successió de crisis i canvis ha estat una constant al món Occidental, és en l’actualitat que lligat al fenòmen de la globalització els canvis semblen haver-se accentuat encara més, provocant per tot arreu, entre altres efectes, l’afebliment de moltes de les certeses i referents en què esta civilització s’assenta. La dialèctica conservació-canvi que ha format part durant moltes dècades dels discursos de la modernitat i del progrés sembla estreta i insuficient per explicar el món actual. És com si la promesa racional i humanista implícita que la inspira no poguera sobreviure a l’obvietat del seu fracàs davant de la realitat d’un món on els horrors de la violència formen part del dia a dia dels pobles, de les nacions, i especialment dels grups socials o col·lectius més marginats i exclosos, bé dels recursos econòmics bàsics per viure amb dignitat, bé per raó de gènere, d’orientació de la seua sexualitat, per l’origen ètnic o nacional, o per la seua religió.

Des de la perspectiva descrita en el punt anterior organitzar una l'exposició amb recursos patrimonials i públics no solament ha de reflexionar sobre el seu bon ús, sinó a més afirmar l'adequació i oportunitat d'invertir-los per a interpel·lar a la societat amb el seu discurs expositiu.

Més enllà d’eternes i estèrils discussions sobre el paper, neutral o no, de les administracions en la gestió pública -i per tant en la construcció discursiva de les polítiques culturals- en la present exposició s’ha apostat pel compromís de connectar amb els grans reptes dels nostres dies; i fer-o a més a més des d’un enfocament en què es prioritzen les majories a les elits, el que és més ampli front allò què és més selecte; i el gust popular al cultisme.

Amb l'exposició “Premsa satírica i cultura popular valenciana” es mostra una perspectiva satírica i un bagatge cultural que són reivindicats com específicament valencians. Amb açò es convida a reflexionar sobre el seu ús com a font d'inspiració renovada; i de recursos, també psicològics, morals i culturals, amb els quals proveir-nos davant els enormes desafiaments actuals i futurs.

La nostra és una exposició sobre la perspectiva satírica valenciana al llarg del temps. Un assumpte que convida a estudiar la seua naturalesa i característiques. A analitzar el paper en elles d’allò que Blasco Laguna (1984) va qualificar de trets comunicatius que són tant expressius i plàstics com insolents i malparlats. Tot això amb la finalitat com s’ha dit de reivindicar el legat crític dels nostres avantpassats.

En l'exposició es mostra la permanència entre nosaltres -ja en el Gassull del XV però també en el Xavi Castillo d'avui- d'una mirada satírica pròpia. Una línia de continuïtat que s'estén -més enllà del nostre Segle d'Or- en una institució, la dels col·loquiers, específicament valenciana. Col·loquis, rahonaments i romanços omplen de literatura popular autòctona els segles mal anomenats de Decadéncia. Una creació literària que fins i tot es va incrementar, des de principis del XIX -Guerres i revolucions és la secció expositiva que ho detalla- amb la incorporació de les primeres revistes satíriques. En elles es van veure representats tots els matisos de l'espectre ideològic, les va haver-hi des de liberal-revolucionàries a pro-aristocràtiques i absolutistes. Des de les seues pàgines s'advocava en defensa dels respectius punts de vista cercant amb açò ampliar entre el poble l'adhesió a cada causa. L'alfabetització progressava lentament recolzada en textos que procuraven millorar el seu atractiu visual mitjançant l'ús d'il·lustracions cada vegada més sofisticades i perfectes. La caricatura en eixe sentit va complir una important funció fent de pont entre la paraula i la idea. Però també entre la informació i la lluita, és a dir, il·lustrant satíricament les persones, els fets i les situacions d'uns textos també mordaços. Els successius avanços en les tècniques de la litografia i impremta van ser en eixe sentit ràpidament explotats. De les desenes d'estes revistes que van aparèixer destaquen El Mole o La Risa.

En el mateix sentit també participava el teatre popular, dipositari igualment d'uns components d'oralitat i proximitat amb l'element popular que el van fer indispensable en totes les causes. Es mostra a títol d'exemple El Virgo de Visanteta; i també els ja esmentats col·loquis que -com el de Saro Perrengue i el dotor Cudol, etc- van continuar durant tot el XIX la tradició centenària explicada.

L'orientació del debat canviaria després del Sexenni Revolucionari i la Restauració Borbònica per a desembocar a la fi de segle en uns canvis que, ara més acceleradament, incorporaven juntament amb les imatges i valors d'un món nou, la idea que concitaria gran part de les adhesions i rebutjos, la República. En la societat valenciana, igual que en altres parts d'Espanya i del Món Occidental, emergien per primera vegada les masses urbanes per a ser protagonistes. Nous mitjans de comunicació de masses -entre els quals s'incloïa una autèntica explosió de premsa satírica- van ser ara causa i efecte d'estos canvis. La Tronà, la primera Traca, i moltíssimes altres capçaleres mostrades en les seccions ‘La Restauració Borbònica’ i ‘Monàrquics i Republicans’ il·lustren este període que és el cor i la part central de l'exposició.

Amb tot, la nostra mostra es construeix al voltant d'un fil discursiu que reivindica allò que descrivim com la particular visió satírica valenciana del món. Un enfocament que, molt influït per les formes concretes amb què ens hem relacionat amb la realitat, ha construït una cultura popular amb trets ben particulars i específics.

Més estudis, i des de diferents disciplines, faran falta per a reforçar l'anàlisi d'este fet. Ruano (s.d.), per exemple, els apunta des d'una perspectiva històrica, considerant la possible influència de característiques específiques com les d'una repoblació a partir d'elements d'origen variat; o la convivència de llengües, religions i cultures diverses en els moments inicials i constituents d'un regne nou en un país de frontera i croada.

Al marge de com es forjara el fet i de l’estudi dels seus trets particulars, en l’exposició assenyalem, amb casos particulars alguns d’ells ben cridaners, les manifestacions concretes de la susdita permanència. Són prop de cent cinquanta peces de l’exposició les que han estat triades amb eixa intenció.

Seccions, peces i discurs expositiu

La construcció del nostre discurs expositiu l’entenem com la realització d’una intervenció discursiva. En eixe sentit la realització de l’exposició és també una interpel·lació dins del debat sobre el paper del binomi cultura i comunicació en la conformació dels imaginaris en què s’avalen o s’objecten determinats exercicis de poder (Foucault, 1968).

Mostrem la importància de la comunicació -en particular aquella amb clau satírica- en la conformació d’una cultura popular valenciana. En el sentit en què ho fem l’expressió ‘cultura popular valenciana’ es tracta d’un constructe on s’acumulen uns significats els quals actuen aglutinant elements materials i immaterials que de vegades són de resistència als discursos conformadors de les raons de les elits. És en la dialèctica exercici de poder - resistència al poder que situem este constructe al nostre discurs expositiu, del qual n’és el nucli.

Mostrar el paper cabdal que la comunicació satírica ha exercit en la conformació d’eixa cultura popular, i com la premsa satírica de les acaballes dels segles XIX i XX fou una de les realitzacions més evidents d’este fenomen és l’objecte del nostre discurs. Un objecte que agafa major sentit i rellevància en relacionar la premsa satírica valenciana amb els seus predecessors, primer amb els col·loquis però, més enrere encara, també amb l’escola satírica valenciana del s. XV. Fenollar, Moreno, Gassull, i La Brama dels llauradors de l’horta amb què arranquem l’exposició en són bona mostra. Mostrem així una tradició que s’estén, per l’extrem cronològic contrari, fins al notable renaixement de la comunicació satírica i popular que vivim els valencians en el moment actual.

El nucli central del corpus documental de la mostra el componen els documents satírics classificats així en les col·leccions hemerogràfiques de la Biblioteca Valenciana. No són els únics, en la riquíssima col·lecció Navarro Cabanes de l’Hemeroteca Municipal de València hi ha inclús més. També es pot esperar que de la cooperació bibliogràfica amb bibliòfils i col·leccionistes en sorgisquen en el futur altres ara desconeguts o desapareguts. És clar que en la nostra exposició no estan tots els que en són i segurament algun d’important hi falte. Pensem, no obstant això, que estan els principals. Es tracta doncs d’un corpus documental amb la majoria de les peces més rellevants, i per això, relacionades de moltes maneres en la formació dels discursos que han conformat al llarg del temps, com una bova de cadira, el teixit de la cultura popular valenciana.

La major part de les peces de la mostra procedeixen com hem dit de les col·leccions que integren els fons de la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu a les que hem pogut incorporar també algunes peces cedides per l’Hemeroteca Municipal de València i altres de bibliòfils particulars com Rafel Solaz, investigadors com Manuel Carceller, especialistes en la història dels dibuixants satírics valencians com Lamberto Ortiz i Juli Sanchis (Harca) a més d’altres amics.

Panells i peces d’exposició. El seu paper en la construcció del discurs expositiu.

Després d’un breu pròleg, on es fa homenatge a Blasco Laguna, comencem el recorregut de l’espai expositiu principal amb la secció Precol·loquis i col·loquis. L’escola satírica valenciana del XV hi està representada. És important fer saber que els valencians tinguerem també un ‘Quatrocento’ de primer ordre, i estretament lligat a l’italià en què amb Fenollar, Martorell, March i molts altres intel·lectuals valencians estavem vinculats a través de la relació amb les corts papals dels Borja o reials del Magnànim. Lo procès de les olives, El col·loqui e raonament fet entre dues dames i La brama dels llauradors de l’horta formen part d’una rica narrativa que en llenguatge col·loquial, to satíric i inspirada en el valencià popular són vestigis literaris que ho proven.

Però no és sols al llenguatge d’estes obres on trobem vestigis d’una tensió que es cola en els textos, també són les imatges mentals i simbòliques escollides, els personatges que les protagonitzen i el seu paper en elles. En La Brama per exemple el paper dels llauradors revoltats, la seua descripció ferotge i l’inusual protagonisme que adquireixen evoca amb força la possible presencia en el subconscient de molts membres de l’elit dominant d’un cert pànic amb què semblen anticipar-se al conflicte social de la guerra de les Germanies que tenien en portes. En paral·lel amb tot això hi ha la vitalitat d’una societat jove que transmet la sensació d’estar, sense complexos, entre qui decidien dels més importants assumptes de l’època, bé polítics, literaris o filosòfics. Assumptes pensats, plantejats i resolts de vegades en llatí, llengua franca de l’època, i altres ja en valencià, nativa de molts dels seus protagonistes que l’usaven sovint en les seues creacions literàries...

No passaren molts anys (1586) fins que Guerau de Montmajor traguera altra obreta curiosament interessant i molt en la línia d’allò que ens interessa. Sabem que, de tan insolent que era la seua personalitat i estil, fou expulsat de la Universitat de València on exercia de professor d’oratòria. El motiu?, no ens cal -en l’àmbit d’aproximació que té esta ponència- fer una detinguda anàlisi per deduir, de la virulenta crítica que va fer al comportament servil dels seus companys en la Universitat, les tensions de tot tipus que entre institucions i respecte de la Corona es vivien en el seu temps.

Altre raonament és el començament típic de molts col·loquis que com els que va recopilar el notari Carles Ros tracten d’aspectes de la vida quotidiana al segle XVIII valencià, com aquell en què ...lo mateix llaurador que li declarà son amor a una dama. Deliciós text on podem apreciar com amb una fina ironia es despleguen referents estètics i morals reveladors dels gustos i aspiracions -i al temps una subtil burla d’ells- d’un grup social, els llauradors rics (o amb aspiració de ser-ho) de l’horta de València. La contradicció entre camp i ciutat que ací apareix s’avança uns anys a la que treballarà profusament Baldoví en lloar els valors de la gent de la terra. Es tracta doncs d’un col·loqui on s’endevinen els valors d’un grup social, els dels llauradors, presentats aparentment com més directes i francs. Resulta igualment interessant veure el pragmatisme antiromàntic de com, sense cap complex, s’investeixen els béns materials -escassos quasi sempre, i també en el present cas- d’uns valors útils. De la possessió dels quals cal estar ben orgullosos. Fins al punt de cantar-los sense gens de vergonya a la nòvia festejada, esperant amb això aconseguir definitivament el seu interés-amor. L’aparició en la literatura d’estos personatges i valors és ja una prova fefaent de l’existència i pujança d’un grup social ben característic. Aquell que en la historiografia sobre el pas de l’antic règim feudal al nou món capitalista, en les nostres terres, remarca l’existència d’una societat més complexa que la purament composta per nobles i vassalls.

La secció segona de l’exposició ens mostra publicacions satíriques del llarg període revolucionari iniciat amb l’ocupació francesa i en què es produiran els grans canvis amb els quals s’anirà quedant enrere, no sense traumes i retrocessos, l’antic món de nobles, religiosos i camperols. Moltes són les publicacions amb clau satírica que la mostra convida a analitzar. Començant pels col·loquis de Saro Perrengue i el dotor Cudol en què amb llenguatge popular i to sorneguer es fa pedagogia dels valors liberals de la Constitució. Un cas especial és el del Virgo de Visanteta, de Bernat i Baldovi, i que es mereix una anàlisi detallada i específica que no farem més enllà d’unes línies sobre el seu interés per dues coses. La primera d’ella és la connexió del teatre popular valencià amb els col·loquis, i la segona, les implicacions del procés de creació i de divulgació de l’obra que han revelat estudis com el de Toni Carrasquer (2011) i que ens obrin a considerar la hipòtesi per la qual resultaria bastant probable que sols coneguérem encara la punta de l'iceberg de la literatura popular. És a dir, resulta plausible pensar que els documents que ens han aplegat als nostres dies -i que podem estudiar- serien majoritàriament aquells que es corresponen amb la fracció acceptada per l’església, la censura i els poders fàctics. La validesa d’eixa hipòtesi, si els corresponents estudis l'acaben confirmant, desmentirà la tesi actualment majoritària segons la qual, i desatenent les indicacions de Blasco Laguna, els col·loquis i la literatura popular valenciana en general, són qualificats de baixa qualitat literària i escàs valor sociològic en reflectir quasi sempre el punt de vista conservador de les elits dominants que els utilitzaven amb eixa finalitat.

Hi ha no obstant en el mateix període altra publicació, liberal declarada, moderna en el sentit de mirar al futur, i impresa. Amb una periodicitat irregular, amb dos o tres números per setmana; feia sàtira política en valencià. Josep Maria Bonilla “Nap-i-col” el seu director es comprometé amb ella pràcticament tota la seua vida. Ens interessa dir d’ella que no hi ha quasi estudis crítics que analitzen els centenars de números que tragué. I que en el número u -atenció!- de febrer de 1837 fa una declaració en defensa de l’ús del valencià en texts literaris, periodístics o de qualsevol tipus. L’existència darrere de declaracions així de grups socials pugnant des de discursos propis per tindre veu en el nou ordre territorial que s’acabava de constituir sembla més que evident.

No podem tancar la secció segona “Guerres, revolucions i contra revolucions” de l’exposició sense parlar de la trilogia Donsayna, Tabalet i Sueco del també trio liderat ara per Baldoví i en què sovint col·laboren els seus amics Bonilla i Pasqual Pérez.

Les seccions tres i quatre estan dedicades a allò que anomenem època daurada de la premsa satírica valenciana. Un període que abasta dos espais cronològics a un i l’altre costat del 1900. La Traca de Manuel Lluch Soler obri des d’una vitrina individual les dos seccions que ocupen el cos central de l’exposició amb set vitrines i més de trenta capçaleres. Tenim publicacions, quasi sempre setmanals, moltes de format gran (44 cm.), cada vegada més i millor il·lustrades, i amb l’aparició gradual del color. Una simple ullada és suficient per a fer-se una idea del bullici i de l’efervescència social de què són prova. Els discursos que elaboren, el llenguatge o l’idioma que utilitzen, els marcs referencials que adopten, tot, convida a estudiar-les en detall. Sabem que hi ha de republicanes federals, la mateixa Traca és, potser, el millor exemple. Una publicació que com va fer mig segle abans El Mole declara immediatament l’ús en les seues planes del valencià. En el mateix sentit tenim el Pare Mulet i El Bou Solt, iniciativa de Constantí Llombart. És també del mateix autor però amb major pretensions literàries el Calendari Llemosí. Hi ha també capçaleres satíriques en castellà: El Husar, La Tranca. La Protesta, La Sorpresa, Sancho Panza, El Latigazo, El Gato són algunes d’elles. També hi ha de carlistes, com El Palleter, legitimistes, catòliques o moderades. No ens consten estudis en profunditat de cap d’elles. Però hi ha moltes i d’importants en valencià. De nou La Traca en primera línia. I de nou la mateixa declaració de principis: La Traca s’escriu en valencià. I com es tracta d’un valencià de carrer, sense altres pretensions que les de l’agitació, els seus propietaris promouran en paral·lel altra de culta i amb vocació literària, El cuento del dumenche. Cap d’elles s’ha estudiat només que superficialment. La Traca potser està ara cridant una mica més l’atenció, però han hagut de passar quaranta anys de democràcia per adonar-nos de la seua importància i de la injustícia que representa la seua invisibilitat.

Els anys trenta duen per a molts l’anhelada II República. És el paroxisme de les publicacions satíriques. Dretes i esquerres, socialistes, anarquistes, falangistes tots tiren mà de la sàtira. Destaquen de nou La Traca que reapareix amb la República. I també la seua antagonista, Gracia i Justicia, feta des de Madrid. A València Esteve Victoria des del Diario de Valencia, i a Gandia, el prevere Martí Sanz en la Revista de Gandia posen els versos satírics conservardors. Els discursos es tensen i abans que la guerra ho estropege tot s’aplega a les més altes tirades i major professionalitat i qualitat. Els millors il·lustradors i periodistes treballen en elles. Només en València, d’ací o importats, la nòmina és llarga:, etc

La dèdada dels trenta als nostres efectes acaben l’u d’abril del 39 amb l’entrada de l’exèrcit franquista a València. La sàtira desapareix de l’esfera pública durant molts anys. La potent indústria satírica valenciana prèvia mutarà de gènere, llenguatge i idioma i això serà una part de l’explicació del sorgiment, quan els primers efectes de la guerra passen, d’importants iniciatives editorials que protagonitzades per l’editorial Guerri primer i per l’Editorial Valenciana exploten el còmic amb títols tan importants en la infància de les generacions que es criaren dintre del nou règim, com Roberto Alcazar y Pedrín, Jaimito, Popeye, Aventuras de la juventud audaz, etc. Tot un món a què, si bé se li ha donat comparativament una atenció major, no hauria de deixar de ser millor atés per la investigació. No cal dir l’interés que s’hi entoixa podrien aportar a la seua anàlisi l’aplicació de les perspectives i mètodes d’investigació sociològiques i lingüístiques més avançades.

En les seccions set i huit vegem com la inicialment moderada -llevat de casos aïllats- recuperació de les manifestacions de la comunicació satírica dels primers anys de la nova etapa democràtica es va progressivament intensificant i accelerant. Són molts els factors que pogueren haver-hi darrere del fenomen i qui no dubta que importants hipòtesis per corroborar -també amb tècniques d’anàlisi del discurs- són els efectes de la crisi financera del 2008 i la conseqüent reacció mundial d’indignació. El que sembla també evident a més de l’enorme proliferació d’iniciatives és l’entorn multigènere i multicanal en què es materialitzen. Òbviament la revolució de la informació i les noves tecnologies, juntament amb la decadència del periodisme en paper, està fent que la comunicació satírica s’expresse hui des dels múltiples canals que facilita Internet.

Dos seccions complementàries s’han inclòs separades de l’espai expositiu principal, una fa al·lusió al Nano del carrer En Llop, figura que s’ha esculpit amb les mesures de l'original per a mostrar una de les últimes figures mitològiques creades per la imaginació popular i molt associada a la premsa satírica de principi de segle. En particular al director de La Traca que amb ella va protagonitzar com ens conta Laguna (2015) una manifestació popular amb motiu del seu rescat i posterior trasllat en romeria al seu domicili particular en La Canyada. L’altra és la que vol remarcar el paper de la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu a través de la seua Biblioteca digital (BIVALDI) en la recopilació i difusió digital de les principals publicacions valencianes, moltes de les quals han estat cedides a l’efecte per bibliòfils i col·leccionistes privats com Rafael Solaz, els familiars de Calpe de Sabino i altres. Símbol d’eixa col·laboració és la cessió a l’exposició pels hereus d’un dels principals il·lustradors de la premsa satírica en la seua època daurada, Enrique Pertegás, del dibuix Nu femení, que presideix esta secció.

Notes

Pot consultar-se la ponència en la seua versió en línia a https://premsatiricaiculturapv.wordpress.com/2016/11/06/ponenciaenric/. Veure també en referències biblogràfiques, Nogués (s.d.)

Referències bibliogràfiques

Blasco Laguna, R (1984). La Insolent Sàtira Antiga, Xàtiva, Ajuntament

Carrasquer Artal, A. (2011). El virgo de Visanteta : revisió del context històric i estudi comparatiu de la versió original manuscrita de 1832 amb el text imprés de 1845

Foucault, M. (1968). Las palabras y las cosas: una arqueología de las ciencias humanas. Siglo xxi.

Nogués Pastor, E. (s.d.) Premsa satírica i cultura popular valenciana. El valor de la comunicació popular en clau satírica en la cultura valenciana. Valencia, BVNP (En prensa)

Laguna Platero, A. (2015). Vicente Miguel Carceller: el éxito trágico del editor de “La Traca”.

Ruano Ferrer, Àlex (s.d.). Economia i vida camperola a l’Occident medieval [En línia].