La curta vida de Diàleg-Concret

Vicent Àlvarez i Rubio

novembre 2016

Diàleg

Diàleg i Concret foren dos publicacions universitàries valencianes que els primers anys de la dècada dels seixanta aglutinaren al seu voltant una part dels estudiants que llavors comencaven a organitzar-se per trencar l'aparent hegemonia amb què el règim de Franco es preparava per a celebrar els seus primers vint-i-cinc anys.

Concret

Diàleg and Concret were two university publications in Valencia the early sixties a binder around the students then began to organize to break the apparent hegemony with the Franco regime was preparing to celebrate his first twenty-five years.

En acabar el batxillerat a Xàtiva em vaig matricular a Dret. El meu pare era advocat i per tant estava quasi obligat a fer-ho. A l'octubre quan vaig arribar-hi m'instal·lí al Col·legi Major “Lluis Vives”, aleshores al Passeig de València al Mar, un alberg un tant distanciat del centre, puix que en aquell moments les facultats no hi eren. Durant aqueix curs em dediquí a les activitats dins del col·legi, i a la facultat em quedí a l’ expectativa, així quan un grup de gent es presenta a una candidatura denominada ”incolora”, per diferenciar-se de la blava del “Sindicato Español Universitario”, la votí i vaig quedar un tant sorprès, puix que el resultat fou de total victòria. En aquesta estaven entre altres: Lluís Aracil, Jacobo Muñoz, Concha Navarro, Manuel Ardit, Alfons Cucó (va fer el primer curs de dret), Olga Quiñones, Enric Solà... Com es veu fou una mena d’opció d’antifranquistes i valencianistes. Aqueix estiu a París coincidisc al mateix alberg amb l’Enric Sola, company de curs i de la colla valencianista, xerrem i és quan em comenta alguns dels projectes del grup incipient d’antifranquistes.

Al nou curs, a la tardor de 1959, Enric Sola m’ introdueix al grup liderat per l'Eliseu. A més a més dels que estaven a la facultat de Dret calia tindre presents a Ferran Martínez, de Medicina; Ferran Zurriaga, mestre; i un ex seminarista, Joan Francesc Mira, un dels millors escriptors d’ara. D’altra banda, hi havia a Filosofia i Lletres gent propera però en altra orbita, la comunista, com Francesc Codonyer o Jaume Pérez Muntaner. També funcionava la gent del teatre, al voltant de Josep Maria Morera, Pepe Sanchis Sinisterra, i Ramon Pelegero, més tard Raimon. A una de les bancades de pedra existents dins del claustre de la Nau ens ajuntàrem i m'explicaren el projecte de treure una revista. Mancava, però, passar de les paraules als fets. Eliseu i Solà em plantejaren obertament si jo podia fer realitat aqueix projecte, teníem materials, aleshores vaig acceptar però deixant clar que jo seria el director, i actuaria com a tal.

La veritat, no recorde d’on va eixir el nom, Diàleg. Seleccioní els materials escrits i en busquí d’altres. L'editorial la redactí juntament amb el professor Jiménez Blanco. Les vacances de Nadal s’acostaven, calia una màquina i ajuda material. Eliseu em digué que anara un dia determinat a Lo Rat Penat on hi havia una multicopista amagada des del final de la guerra, que sols calia posar-la en funcionament... i per a fer-ho tindria l’ajuda dos persones. M'asseguraven que una sabia com fer-ho, el Mira. En realitat no fou així i no tenia ni idea... El paper fou regalat per l'impressor Soriano Bueso, amic de Fuster. Amb Ferran Zurriaga i Quico Mira, les dos persones “expertes”, intentàrem donar-li a la maneta. La cosa, però, resultà més complicada del que ens pensavem. El Mira abandonà la tasca amb la roba bruta de tinta. Al final entre el Ferran i jo aconseguírem que la cosa rutlara, de manera que després de Nadal teníem un grapat d’exemplars disponibles.

Venia ara la distribució, Diàleg eixia amb l’afegitó de Butlletí de la Cambra Sindical de la Facultat de Dret. En gran part redactat en català, i amb comentaris de temes polítics, socials, i estudiantils. Comptàvem amb la complicitat del delegat de facultat, Josep Raga i Gil, de tarannà obert. Decidírem que el butlletí no havia de ser un paper clandestí; que calia signar els articles, i que la distribució es faria en mà per nosaltres mateixos. Al primer dia de curs ens ajuntàrem a Barrachina, prenguérem un café i ens distribuírem. Eliseu i jo aniríem a dret, Ferran Martínez a Medicina, a Ciències i a Filosofia Alfons Cucó i Manolo Ardit...

Naix DIÀLEG , butlletí de la cambra sindical de Dret.

A les 9 del matí del primer dia de classe després de Nadal Eliseu i jo entràrem carregats de revistes per la part on es trobava l’escala i la porta, al carrer Universitat, i de sobte ens trobem amb l'aleshores Rector, de reconegut caràcter autoritari, que ens observà amb una mirada inquistorial. Ja havíem tingut una amb ell, amb motiu de penjar a les aules una carta en valencià incitant a assistir a una missa en memòria del estudiants valencians morts en un accident ferroviari a l'Hospitalet. Nosaltres havíem vist com el rector arrancava el paper de les portes de les aules amb indignació.

Aqueix matí la revista fou la bomba, la gent de Dret no sortia de la seua sorpresa. Un company del Vives fent broma la va anunciar des d’un banc com “revista rojo-separatista”. Altre, que era un destacat feixista, i que a Xàtiva -on compartírem estudis a l’Institut- ja em va pegar una hòstia, em manifestà agressivament que anava a denunciar-nos. Altres companys ens miraven amb por i sense saber que dir. Des d’eixos moments érem els de Diàleg. Els "fusterians" per a alguns altres. Fuster i el seu cercle van acollir, naturalment, amb goig la nostra aparició. Per aqueixa època el vaig conèixer. Alguns exemplars arribarien a Barcelona, i a algunes comarques valencianes (la Ribera, la Plana, l’Horta...). Establírem grups i contactes amb als centres universitaris, editant sis números, sobre els quals, més endavant, em detindré una mica.

A tot l’Estat espanyol el moviment estudiantil estava pujant. Nosaltres viatjàrem en tren a Catalunya, on contactàrem amb la gent dePujol, de catòlics catalans. També de la Nova Esquerra Universitària. Aquestes pujades formaven part d’un programa, diguem–ne, d’acostament a la idea dels PPCC. Max Canher era l’enllaç, ja que per la seua activitat professional passava per València sovint i ho aprofitava per a reunir-se amb Fuster. Diàleg va anar aglutinant a un sector d’universitaris que des de postures crítiques amb la Dictadura convertiria la revista en un referent. Aviat crearíem una organització, l’ADEV (Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians). Encetàrem visites a pobles. Donàvem xerrades. Fins a Alcoi vam viatjar. Després esdevingué la primera ruta universitària a Olocau, on tenia casa el Zurriaga. Davant la Guàrdia Civil dissimulàvem. També organitzàrem un semimíting al teatre Eslava amb motiu de la representació de l’extraordinària obra de Buero Vallejo. Participàrem a l'Aula Ausiàs March, en especial en l'homenatge que es feu al poeta al paranimf. Teníem contactes amb alguns professors, com era el cas del fiscal Chamoro, de Trias Fargas, de Tarradell, iReglà. També amb els grups de teatre de Morera, Sanchis Sinisterra, Bayo, Diaz Zamora, i altra gent que actuava en àmbits de la cultura, cinema, literatura, o grups d’ artistes, com Pepe Aibar, Enrique Pastor o Angelina Garcia.

Al maig del 1962 esclataren les vagues obreres a Astúries. Això fou un fet que a tot l’Estat generà solidaritat. L’emoció era evident, per primera vegada els obrers li plantaven cara al Règim de forma ampla i resistint dies i dies. A les principals universitats grups d’estudiants cantàvem Asturias pàtria querida, era un crit contra la dictadura. A València calia donar resposta i fer el mateix. Prenguérem la iniciativa. Convocàrem a tots els grups coneguts a una reunió al bar “Los tres cerditos”. Altres s'hi sumarien arrossegant a la gent de lletres, calia cantar varies vegades “Asturias patria”, i després dir quelcom. Tot a les 12 del migdia.

Al dia següent, el dia assenyalat, gent del PCE deposità uns pamflets els serveis de dret, cosa no prevista per nosaltres. Així i tot, a l’hora fixada, el piquet ens situàrem al costat de l’estàtua de Lluís Vives. Només escomençar a cantar ens van rodejar un grup de gent, sembla que la majoria de Dret, al crit de “Franco, Franco”. Aquesta gent ofegà les nostres veus. Llavors decidírem que calia pujar dalt, on estava Filosofia i Lletres, per l'escala i recomençar de nou amb la gent de lletres. Així ho férem, seríem uns trenta, amb els crits de “Visquen els miners” “Abaix la dictadura” “Visca la llibertat”. Aqueixa nit la policia practicà detencions. Entre aquestes les dels estudiants Francesc Codonyer, Jaume Pérez Muntaner i Joaquim Fernández, aquest darrer, estudiant de Pèrits.

A partir dels darrers fets esmentats es tensà la situació. Cal recordar que durant l’estiu tingué lloc una reunió del Moviment Europeu anomenada pels franquistes el “Contuberni de Munich”. El cas és que a la facultat va anar apareguent un sector més moderat, que tractava d’evitar el conflicte amb el Rector i el SEU. En una assemblea perdérem la majoria. Jo vaig deixar de ser subdelegat de facultat i l’equip de la redacció de Diàleg va ser cessat. No en tardàrem molt en editar una nova publicació, sols canvià el nom, ara seria CONCRET, aquesta vegada, però, pretenia ser de tota la Universitat i s'hi va obrir a la participació, va ampliar els temes i continguts, molt particularment als de la Facultat de Filosofia i Lletres. El Consell de Redacció inicial estava format per Josep Vicent Marqués que era el director, i jo mateix de cap de redacció; també eren membres Josep Lluís Blasco de la Facultat de Filosofia, Alfons Cucó de la de Lletres, i per Dret Pablo Varela i José Antonio Noguera.

Continguts de les dues publicacions

El primer número de Diàleg tenia com materials més rellevants un editorial que parlava dels objectius de la revista, una entrevista al professor Murillo Ferrol, un article d’Aracil sobre la mort de Lumunba, el líder del Congo que sembla havia estat assassinat amb l'aparent complicitat del govern belga, i una col·laboració d’Ernest Lluch sobre Cuba. La resta de números va anar millorant a tots els nivells amb:

a) Articles d’alguns professors: Ramón Trias Fargas, Miquel Tarradell, Joan Reglà.

b) Articles de fons: un sobre la llengua, d’Enric Solà; un sobre la comunitat nacional, de Lluís Aracil; un altre de la democràcia, de Vicent Àlvarez; i sobre la socialdemocràcia, un de Joan Francesc Mira. El número cinc (gener 1962) i el sis (març 1962) ja van estar acompanyats de dibuixos de Marqués. Destaquen els articles: “La desintegració del estat nacional” del professor Trias Fargas i un sobre Bertolt Brech de mossén Batllarin. També els que duien per títol “Sobre la llengua” d’Enric Solà, "Comunitat Nacional i Comunitat supranacional” d’Aracil, “Els mercats colonials a Africà” i “Luthuli un lluitador de la pau” de Jaume Pérez Muntaner. A cada número incloíem poemes, textos i comentaris breus.

En quedar apartats de la primera revista que havíem creat no tardàrem en llançar-ne una nova. Concret va apareixer, al gener de 1963, amb un format idèntic al de Diàleg. Ara sota la cobertura del subtítol "Publicació Universitària". L'editorial del número remarcava que la revista "intentarà dir que hi ha homes que són explotats, que hi ha homes que cerquen solucions, que hi ha un món que s’agita mentre la Universitat es mira tots els matins a l’espill i es troba bonica." Pel que fa al continguts, hi havia més varietat de temes. Els articles que cal esmentar serien: “Noves institucions per a Europa” de Vicent Àlvarez; “Introducció a Moravia” d'Alfons Cucó; "Problemes de l'ensenyament universitari" de Josep Lluis Blasco; Sobre la Universitat Europea” de Marqués, L'home en el pensament contemporani” de J. F. Mira, “El problema de la llibertat” de José Luis Pinillos, “El hambre en el mundo” de Pablo Varela, “Esteticismo teatral” de José Sanchis Sinisterra, i “Sobre Ramon Pelegero, Raimon”, de la redacció. Finalment, al darrer exemplar, el quart, entre altres escrits, inclouria un article del professor Carlos Paris sobre ciència i vida comunitària; el seguien altre sobre la dependència i la tirania, de Marqués; de les eleccions italianes, per Vicent Alvarez; un que es deia “L'home en la filosofia marxista” de J.F. Mira, i un article pioner sobre el servei civil de Ferran Zurriaga.

Aquestes dos publicacions van ser les primeres mostres escrites de crítica o contestació a la nostra universitat. Amb la particularitat de l'idioma català en el qual majoritàriament van estar redactades i, sobre tot formen part important de la represa del valencianisme als seixanta. Deixe per als experts l'anàlisi més a fons, jo em limite a donar fe, o un testimoni per a ajudar a entendre el context i també les nostres mancances mostrant amb quina ingenüitat funcionàvem.

Notes

1. Altres exemplars els editàrem amb la màquina que hi havia a la del·legació d’alumnes de la Facultat; o en una, del seminari d’arqueologia que dirigia Miquel Tarradell; i després, igual que amb Concret, al Centre Escolar i Mercantil que estava a la Plaça els Ànecs, amb permís del pare Sarrias.